En tota guerra, tothom perd i ningú, tret d’aquells que no hi lluiten i en són els organitzadors, guanya. Per això, tota lluita entesa com una guerra esdevé una carnisseria en el sentit literal, de morts i ferits, i en el sentit figurat, de les idees i els principis, que són ràpidament sacrificats en nom de la victòria final.
És per això que ni comprenc ni comparteixo eslògans incendiaris i farcits d’odi com el famós “l’única església que il·lumina és la que crema”, o aquell altre escrit en el carreró que uneix perpendicularment els carrers Palmerola i Deu de Gener, al costat de la plaça Cuba, i que deia quelcom similar a “per cada fatxa, una bala”. Com a socialista la meva manera de fer i de pensar dista molt d’aquestes tàctiques, que si bé presenten uns títols diferents, resulten indistingibles de les de “l’enemic”. Molts grups de la nostra ciutat i d’arreu del país, ubicats en l’esquerra radical, n’han fet dels mètodes dels seus opositors la seva idiosincràsia pròpia, aplicant-li solament una mà de pintura per amagar la seva renúncia als ideals.
La setmana passada vam conèixer el segon assalt que el noi del PSUC Viu de Terrassa va patir per part de grups neonazis. Aquesta segona agressió s’afegeix als incidents ocorreguts a tot l’estat entre milícies d’un i altre marge del riu, en resposta a la mort d’un jove de l’esquerra radical a Madrid. No cal dir que ens hem de manifestar rotundament en contra de tota forma d’integrisme excloent i de violència, però en la línia del que he dit fins ara, la guerra no és la solució.
Les arrels dels feixisme són molt més tangibles del que podem pensar. Una classe obrera, obviant la dificultat per aplicar aquests termes del passat a la societat del present, sense oportunitats, amb dificultats econòmiques i somnis frustrats, esdevé terreny fèrtil per les falses solucions i les llavors d’odi escampades pel feixisme. Els i les socialistes ho sabem, i per això apostem decididament per una societat del benestar en xarxa, resistent i flexible, que permeti absorbir els cicles econòmics, per facilitar així que els més desfavorits puguin superar amb èxits les valls de les evolucions de l’economia global.
Les nostres solucions no s’acaben aquí. Apostem també per superar l’oblit i mantenir viva la història del nostre país, víctima d’una guerra il·legítima i de quaranta anys de dictadura. Així, ja tenim entre nosaltres la “Llei de la Memòria Històrica”, que si bé no és tan ambiciosa com ho era de bon començament, s’ajusta a la conjuntura política actual i situa el debat entorn del franquisme fora de les fosses del silenci. Oportunitats i memòria, amb això n’hi ha prou? Òbviament no, necessitem més, necessitem educació. Necessitem i volem una societat culta i preparada, capaç de dirimir les fal·làcies i les mentides de (extrema) dreta, i en conseqüència, el socialisme català i espanyol aposta decididament per la inversió en educació.
Lamentablement amb això no n’hi ha prou. També hi ha intel·lectuals que han traït l’essència del coneixement, tot mirant de justificar les idees radicals del pensament feixista, així com persones d’educació exquisida batallant contra la causa social progressista. Un exemple: compartim fronteres amb un partit incapaç de condemnar fermament la dictadura franquista i negar les evidències del canvi climàtic.
Però ja n’hi ha prou de paraules i esquemes grandiloqüents. Parem atenció a la nostra ciutat, als nostres reptes. Les mateixes persones que aposten per afeblir l’estat, els mateixos grups que enyoren el feixisme de Franco, són les mateixes que inunden la ciutat de rumors falsos (saben aquell dels cotxets, no?) i fan polítiques demagògiques (recorden de’n vídeo de Xavier Garcia Albiol a Badalona) de temes tan delicats com és la immigració.
Dos fronts, un a les trinxeres, farcint-les d’odi i desconfiança, i un altre a les institucions, mirant d’afeblir l’estat del benestar, tot abandonat a la seva sort a la immensa majoria dels ciutadans. Dos fronts d’una guerra en la que no hi hem de prendre part.
No volem més guerres, ja ho vam dir, volem estat del benestar, volem serveis, volem una societat plural però unida, i no divisions ni confrontacions, volem educació, volem drets civils, volem llibertat, volem simplement pau, perquè com va dir el gran “filòsof” Groucho Marx, intel·ligència militar són dos termes contradictoris.
David Bote
Secretari de Comunicació i Política Municipal de la JSC Mataró
És per això que ni comprenc ni comparteixo eslògans incendiaris i farcits d’odi com el famós “l’única església que il·lumina és la que crema”, o aquell altre escrit en el carreró que uneix perpendicularment els carrers Palmerola i Deu de Gener, al costat de la plaça Cuba, i que deia quelcom similar a “per cada fatxa, una bala”. Com a socialista la meva manera de fer i de pensar dista molt d’aquestes tàctiques, que si bé presenten uns títols diferents, resulten indistingibles de les de “l’enemic”. Molts grups de la nostra ciutat i d’arreu del país, ubicats en l’esquerra radical, n’han fet dels mètodes dels seus opositors la seva idiosincràsia pròpia, aplicant-li solament una mà de pintura per amagar la seva renúncia als ideals.
La setmana passada vam conèixer el segon assalt que el noi del PSUC Viu de Terrassa va patir per part de grups neonazis. Aquesta segona agressió s’afegeix als incidents ocorreguts a tot l’estat entre milícies d’un i altre marge del riu, en resposta a la mort d’un jove de l’esquerra radical a Madrid. No cal dir que ens hem de manifestar rotundament en contra de tota forma d’integrisme excloent i de violència, però en la línia del que he dit fins ara, la guerra no és la solució.
Les arrels dels feixisme són molt més tangibles del que podem pensar. Una classe obrera, obviant la dificultat per aplicar aquests termes del passat a la societat del present, sense oportunitats, amb dificultats econòmiques i somnis frustrats, esdevé terreny fèrtil per les falses solucions i les llavors d’odi escampades pel feixisme. Els i les socialistes ho sabem, i per això apostem decididament per una societat del benestar en xarxa, resistent i flexible, que permeti absorbir els cicles econòmics, per facilitar així que els més desfavorits puguin superar amb èxits les valls de les evolucions de l’economia global.
Les nostres solucions no s’acaben aquí. Apostem també per superar l’oblit i mantenir viva la història del nostre país, víctima d’una guerra il·legítima i de quaranta anys de dictadura. Així, ja tenim entre nosaltres la “Llei de la Memòria Històrica”, que si bé no és tan ambiciosa com ho era de bon començament, s’ajusta a la conjuntura política actual i situa el debat entorn del franquisme fora de les fosses del silenci. Oportunitats i memòria, amb això n’hi ha prou? Òbviament no, necessitem més, necessitem educació. Necessitem i volem una societat culta i preparada, capaç de dirimir les fal·làcies i les mentides de (extrema) dreta, i en conseqüència, el socialisme català i espanyol aposta decididament per la inversió en educació.
Lamentablement amb això no n’hi ha prou. També hi ha intel·lectuals que han traït l’essència del coneixement, tot mirant de justificar les idees radicals del pensament feixista, així com persones d’educació exquisida batallant contra la causa social progressista. Un exemple: compartim fronteres amb un partit incapaç de condemnar fermament la dictadura franquista i negar les evidències del canvi climàtic.
Però ja n’hi ha prou de paraules i esquemes grandiloqüents. Parem atenció a la nostra ciutat, als nostres reptes. Les mateixes persones que aposten per afeblir l’estat, els mateixos grups que enyoren el feixisme de Franco, són les mateixes que inunden la ciutat de rumors falsos (saben aquell dels cotxets, no?) i fan polítiques demagògiques (recorden de’n vídeo de Xavier Garcia Albiol a Badalona) de temes tan delicats com és la immigració.
Dos fronts, un a les trinxeres, farcint-les d’odi i desconfiança, i un altre a les institucions, mirant d’afeblir l’estat del benestar, tot abandonat a la seva sort a la immensa majoria dels ciutadans. Dos fronts d’una guerra en la que no hi hem de prendre part.
No volem més guerres, ja ho vam dir, volem estat del benestar, volem serveis, volem una societat plural però unida, i no divisions ni confrontacions, volem educació, volem drets civils, volem llibertat, volem simplement pau, perquè com va dir el gran “filòsof” Groucho Marx, intel·ligència militar són dos termes contradictoris.
David Bote
Secretari de Comunicació i Política Municipal de la JSC Mataró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada